Sant Jordi a l´altra banda de la mar

...Desde petit sempre m´havia agradat llegir, principalment còmics que van evolucionar més tard a contes d´aventures continuant el cicle habitual de lectures segons l´edat. Tot i ser bon estudiant m´enrecordo de les tempestes internes que em provocaven la física o les matemàtiques, un món on el llenguatge deixava d´ésser quelcom de personal per convertir-se totalment teòric i buit d´implicacions sensitives. Crec que era per aixó que, provocat o no, vaig anar caient inevitablement en el món de la literatura.

En arribar la típica elecció de Lletres o Ciències no vaig haver de pensar res, tan enverinat de paraules i vinculacions estètiques em trobava. Fins i tot sense saber-ho. Però vaig veure que volia anar una mica més enllà i vaig començar a escriure. Per mi, la creació no era tan teòrica o vigilava els detalls d´una manera de fer; era per gaudir.

Què meravellós llegir un llibre i trobar milers de connexions que m´enviaven a un altre i així ,entrant en un laberint d´autors i temes, vaig decidir que tant em feia el Minotaure. No tenia cap necessitat de sortir.

Així, i anant al tema en qüestió, és com vaig començar a gaudir dels Sant Jordis, tot i que un en concret va ser el més especial que de moment he viscut.

Suposo que tots, en certa manera, busquem un cert "reconeixement" quan escrivim, més que ens diguin si es bo o no, si ha agradat, si ha transmès, etc...A primer i segon de BUP ja vaig començar a presentar-me als concursos literàris de l´institut que es celebraven per Sant Jordi -tota una tradició-, però evidentment la qualitat dels meus escrits anaven de la mà de la meva experiència. De fet la presentació suposava fer-ho de manera anònima i gràcies d´això...jo crec que cap del meu cercle pensés que jo podria presentar-me a aquell concurs suposadament per "pelotas" o "freaks".

Jo continuava escrivint però sense pensar que mai pogués arribar al nivell de la gent de COU. Fins l´any de tercer, quan -i no em demaneu per què- les Muses van ser piatoses per partida doble: vaig guanyar tant amb poesia castellana com a catalana. Ni jo mateix m´ho podia creure. Vaig recollir el premi i vaig baixar corrents i mig avergonyit de l´escenari.

Però lo que de veritat em va fer feliç no va ser guanyar (ara amb la distància penso, mare meva, un concurs d´institut, pots comptar...) sinó quan vaig obrir el sobre del premi i vaig veure que era un vale per anar a una llibreria de Badalona i agafar un import en llibres. No recordo tarda més feliç que tornant a casa amb uns quants llibres (Sergi Pàmies, Maria Mercè Roca,...) però de tots un que va marcar un punt d´inflexió a la meva relació amb la literatura: Te deix, amor, la mar com a penyora de na Carme Riera. Es del ben cert que mai vaig
tornar a llegir un llibre amb els mateixos ulls ni a sel.lecionar què volia llegir.

Així que avui, ara que es fa fosc amb un cert toc de caire africà a la ciutat on sóc i ben lluny de casa, vull celebrar amb aquests records una de les festivitats que més m´agraden de casa meva.

Feliç Sant Jordi a tothom.




P.S..No suelo utilizar el catalán aquí pero hoy tenia que hacer una excepción. Hay cosas que salen de una manera concreta de dentro y es mejor no traicionarlas. Cosas del bilingüismo.